La rebel·lió és un deure?

Fa nou anys es va signar la Declaració de Bolonya, fet que va suposar el tret de sortida del procés de privatització de la universitat pública.
Els efectes d’aquesta no s’han fet esperar : veiem com les empreses guanyen influència en els òrgans de govern de les univeristats, les quals recorren a convenis amb el sector privat per cobrir el dèficit econòmic causat per l’insuficient finançament públic, les empreses imposen plans estratègics als rectors, estudiar i treballar alhora esdevé impossible, i els graus resten desvaluats i es torna imprescindible cursar postgraus i màsters a preus elevadíssims.
Per assolir els objectius de Bolonya, els governants no han dubtat en utilitzar la negació del diàleg i la violència dins les nostre universitats. Amenaçes, detencions, expedients, expulsions i càrregues policials que han estat una constant durant aquests anys que els estudiants dels Països Catalans hem plantat cara a Bolonya.
Els estudiants volem una universitat al servei de la societat i no de les empreses ; accessible a tothom, que no reprodueixi els valors patriarcals, que disposi de tots els recursos públics necessaris.
Per fer front a tota la repressió esmentada ens cal reforçar el moviment estudiantil i organitzar-nos. Cal que els estudiants prenguem l’iniciativa. Volem decidir i marcar el rumb de l’educació dels Països Catalans.
Hem pres la desició de no rendir-nos davant l’ofensiva neoliberal que afecta la nostra educació.
Mostrem el nostre suport amb els expulsats i expedientats de la UAB, amb la vaga de fam per la universitat pública i amb tota la comunicatat educativa.

Construïm la universitat pública del futur : Aturem Bolonya !

Mirant cosetes he escrit això, proposta de quelcom o vés a saber, però quedeu totes convidades a mostrar el vostre rebuig a les intencions de voler transformar l'educació en un espai de resposta a les necessitats de les empreses i dels diners i a mostrar també les vostres ganes de poder assolir una educació on s'ensenyin valors i on en vessi la qualitat i on totes hi poguem accedir sense que ens marqui el nostre estament social/econòmic. Dijous 12 de març a les 12 del migdia a la Plaça Catalunya de Girona: manifestació per la universitat pública.

Estones

I desprès del dia d'avui on he d'agraïr a tots aquells que n'heu format part moltíssimes cosetes, n'heu fet dels setze anys un gran record! I a tu Carleta, que demà et fas un xic més gran, tres quarts del mateix, i demà ja rebràs el que sols una estona ens regala...

Aprofito per engrescar-vos a totes a venir a les 17h de demà dimecres a la Plaça Catalunya de Girona en motiu de l'ocupació de l'institut Jaume Vicens Vives, on cal més que mai el suport ja que serà la primera ocupació d'un institut sense permís del centre.

Sóc d'un país

Sóc d'un país que de cert vé d'antic, que ha passat molt de temps oblidat i oprimit. Sóc d'un país on de la por se'n diu seny, que camina un pas endavant i dos enrera. Sóc d'un país que es desfà poc a poc i entre il·lusions i frustracions malda per sortir endavant. Sóc d'un país que poca gent coneix, que ell mateix es manté anònim i indecís i li fan mal els atacs i la hipocresia d'aquells que se n'omplen la boca parlant i tenen un preu per a la seva integritat. Mai he cregut que per a ser d'un país fos necessari demanar permís. JO SÓC D'UN PAÍS, SÓC DEL MÓN Oh, país meu que malgrat dividit sàpigues destriar de les gents les virtuds, que trobis un camí de llibertats, que creixis cap endins, que el teu futur sigui crear en comptes de conquerir, que el teu jovent et faci perdre aquest mal seny i que portin el teu mar a dintre les venes. QUE SIGUIS UN PAÍS DEL MÓN

Avui m'abraço a aquesta cançó i me'n vaig a dormir com puc, plantejant-me mil coses i desitjant que sigui demà, i l'altre, i l'altre...

http://www.goear.com/listen.php?v=471dab6

Amb el misteri dels senzills

C'est une poupée qui fait non, non, non, non
Toute la journée elle fait non, non, non, non
Elle est, elle est tell'ment jolie
Que j'en rêve la nuit
C'est une poupée qui fait non, non, non, non
Toute la journée elle fait non, non, non, non
Personne ne lui a jamais appris
Qu'on pouvait dire oui
Sans même écouter elle fait non, non, non, non
Sans me regarder elle fait non, non, non, non
Pourtant je donnerais ma vie
Pour qu'elle dise oui
Pourtant je donnerais ma vie
Pour qu'elle dise oui
Mais c'est une poupée qui fait non, non, non, non
Toute la journée elle fait non, non, non, non
Personne ne lui a jamais appris
Qu'on pouvait dire oui
Oh, non, non, non, non
non, non, non, non
Ell' fait non, non, non, non

Setmana del cigró

[No feia pas massa que ens coneixiem però no vas dubtar d'acompanyar-me. Havia entrat el cau, decebuda, enfada, tristia qui sap... Et vaig trobar a la taula guixant uns números que s'entussidien al ritme del teu llàpis. Una espontania pregunta va trencar-nos la monotonia d'aquella tarda grisa. Recordo l'aigua freda regalimant-nos per l'esquena, els teus passos petits saltant d'un bassal a l'altre, recordo els crits, riures, uns ulls extranys ens miravem...Aquell dia vas salvar-me de la rutina de llàgrimes i vas curar-me d'antigues ferides. Avui tot ha quedat vagament idealitzat però ara plou i penso en tu...Voldria ara ser per tu una tarda grisa i humida un basal i molta pluja, voldria ser ara per tu un camí d'Eusakdi, una bangala xispejant a la Barroca, una nit d'estiu Amèr, un concert a Llagostera, Sant Desmai, la Mirona, Sils, Bescanó...un dolç i tendre moscatell, una guitarra i una cançó, un café a l'illa, uns calçots a la font del ferro o un dinar improvitzat a St.Miquel...Voldria ser per tu tot el que tu signifiques per mi...]


Els ulls humits... serà la distància, una pel·lícula, una cançó, un llibre, o una estona sota les gotes d'un ruixat de primavera?

TALAIXÀ

...Quin lloc tan i tan magnífic. Per tots aquells que n'heu gaudit o que en gaudireu, pels companys de foulard, plat de sopa i camins.

Que sigui prou lleu la setmana que avui som dilluns, demà dimarts, i...
Que dormiu bé!

A poc a poc

Ara que començo a veure com funciona una micona això, m'atreveixo a escriure-ho jo... Tot i que encara he de descobrir alguns truquets, i per això serveixen els diumenges a la tarda.

(Fins i tot té diferents tipus de lletra i tal...)

He decidit a més a més, penjar una foto d'uns dies amb el cau al país basc, a vegades penso que són totes aquestes estones que em fan creixer una mica, i així descobrir un xic més de coses. Hi ha persones que no dubten ni un moment en ensenyar-te moltes coses de les que saben i compartir-les tu, que t'ensenyen a tenir ull crític i valorar coses que ni t'havies parat a mirar, gràcies a tots aquells que ho feu. Poc més puc dir, o almenys per començar.

Apa doncs, ens veiem!