Sóc d'un país que de cert vé d'antic, que ha passat molt de temps oblidat i oprimit. Sóc d'un país on de la por se'n diu seny, que camina un pas endavant i dos enrera. Sóc d'un país que es desfà poc a poc i entre il·lusions i frustracions malda per sortir endavant. Sóc d'un país que poca gent coneix, que ell mateix es manté anònim i indecís i li fan mal els atacs i la hipocresia d'aquells que se n'omplen la boca parlant i tenen un preu per a la seva integritat. Mai he cregut que per a ser d'un país fos necessari demanar permís. JO SÓC D'UN PAÍS, SÓC DEL MÓN Oh, país meu que malgrat dividit sàpigues destriar de les gents les virtuds, que trobis un camí de llibertats, que creixis cap endins, que el teu futur sigui crear en comptes de conquerir, que el teu jovent et faci perdre aquest mal seny i que portin el teu mar a dintre les venes. QUE SIGUIS UN PAÍS DEL MÓN
Avui m'abraço a aquesta cançó i me'n vaig a dormir com puc, plantejant-me mil coses i desitjant que sigui demà, i l'altre, i l'altre...
http://www.goear.com/listen.php?v=471dab6
Avui m'abraço a aquesta cançó i me'n vaig a dormir com puc, plantejant-me mil coses i desitjant que sigui demà, i l'altre, i l'altre...
http://www.goear.com/listen.php?v=471dab6
visca la terra i que arribin els dies de somriures i alegries permanents. Et deixo, en dies de commemoracions, amb un poema sobre els i les exiliades que van deixar aquest nostru país. una abraçada de força
ResponderEliminarCORRANDES D'EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Ànims!
ResponderEliminar